QUI TÉ UN AMIC TÉ UN TRESOR

Durant molt temps vaig treballar amb diferents equips (petits i grans), i fins i tot en vaig liderar algun. Sentia que érem una microsocietat immersos en un mateix projecte, amb un objectiu comú, un munt de reptes, idees, il·lusions i una quotidianitat compartida. Però també teníem visions diferents de la realitat, necessitats individuals no reconegudes, pors, bloquejos, egos i dificultats que s’entremesclaven reclamant el seu espai. Això feia que, per moments, treballar junts fos complex i fins i tot desgastant.

Ara generalment treballo sola i enyoro profundament a totes les persones que en el seu moment em varen acompanyar i dels quals vaig poder aprendre el que soc ara. Vist en perspectiva, tant de bo hagués sabut llavors tot el que sé avui del funcionament d’equips.

Aquest post va dirigit a tots els que tenen un equip (que els agrada, o no) i aspiren a millorar-lo i a treure-li el màxim rendiment. Perquè, en la meva humil opinió, qui té un equip té un tresor.

Tres dificultades de treballar en equip:

1. Cadascú porta la seva motxilla: cadascú veu el món a la seva manera i ho interpreta segons les seves creences i valors (i les experiències viscudes que els avalen). Això que sembla molt evident, de vegades és el que ens genera dificultats relacionals, doncs l’altre pensa, decideix, sent o actua diferent a nosaltres.
2. Cadascú aporta la seva peça al puzle: seguint la sentència anterior, cada persona de l’equip aporta coses diferents i no podem esperar de tots/as que siguin complets: un porta el bon humor, l’altre el coneixement tècnic, la responsabilitat, la perseverança, etc. Com en un trencaclosques, cada persona té el seu dibuix i, units, creen una imatge diferent i més enriquidora.
3. Cadascun necessita el seu reconeixement (i sovint no ho obté): voler ser vist i reconegut és normal (això va assegurar la nostra supervivència sent bebès, i de vegades necessitem aquesta sensació de seguretat). Si aquesta necessitat no expressada de reconeixement individual no se satisfà, poden sorgir enveges, inseguretats, recels i enfrontaments.

Tres solucions que pots aportar la teva (sigui el que sigui el teu lloc en l’equip):

1. Deixa a l’altre en pau: deixa de pensar què és el que l’altre hauria de fer basant-te en unes “lleis de l’Univers” (el que diem “sentit comú” sovint, ni té sentit ni és comú). Deixa de mirar i jutjar a l’altre, ell o ella ho fan segons el seu mapa, i tu en funció del teu. “Deixar a l’altre en pau” és el millor consell que un gran formador em va donar i un gran pas cap a la felicitat.
2. Reconeix i agraeix a l’altre: si l’altre/a està demanant reconeixement, dóna-li. Identificar i reconèixer públicament l’aportació dels altres no costa tant (i si et costa, pregunta’t per què) i el seu efecte és grandiós (aportarà autoestima, seguretat, empatia, ganes de seguir avançant, etc.). No ho facis per interès personal, fes-ho genuïnament, des de la certesa que allò que fan els altres és benvingut i té la seva funció.
3. Aporta el que vols veure en l’equip: queixar-te de com hauria de ser l’equip no solament no ho millora, sinó que sovint ho espatlla. Si constantment etiqueto a l’equip com un grup desunit, poc motivat o amb falta de comunicació, el que faig és fomentar aquesta imatge entre els participants (i seguir perpetuant la seva conducta). Si vols un equip que es comuniqui bé, dona exemple. És més probable que els altres s’acabin contagiant de la teva actitud assertiva i proactiva.

En resum, un equip és un trencaclosques on cadascú ocupa el seu lloc i on cada fitxa és important. Si junts no esteu fent una imatge completa i amb sentit, ajuda a les peces ordenar-se per trobar el seu lloc, donant-los l’espai que necessiten per encaixar millor i fer la seva aportació individual al dibuix col·lectiu.