SURT AL CARRER I PROTEGEIX-TE EMOCIONALMENT

En aquest moment de pandèmia, som més conscients que mai que la nostra vida depèn, en gran part, de com es comporti el gruix de la població. Ens repeteixen, dia rere dia, que “de nosaltres depèn” que el virus es propagui o es redueixi.

Per això, s’entén la por, la ràbia i la impotència que un o una pot sentir al sortir al carrer i veure les terrasses plenes de persones aplegades les unes a les altres, sense mascareta, sense distància, sense consciència aparent. També impressionen algunes avingudes massificades, les festes casolanes, els joves amb la mascareta a la mà. I aviat veurem com les platges, els hotels, els aeroports i el transport públic s’omplen de persones igualment desprotegides. Benvinguts a la desescalada.

Però estar enfadat per com els altres gestionen la situació genera malestar personal, estrès, pensament automàtic i retalla la possibilitat de cercar estratègies creatives per afrontar els esdeveniments.

“Deixa a l’altre en pau”, repetia sempre un gran formador amb el que vaig tenir el plaer de coincidir. Posar el focus d’atenció en allò que fan els altres no permet encaixar bé ni la responsabilitat ni el canvi.

Per això, prendre consciència de com ens sentim ens permetrà transformar-ho en quelcom més positiu i nutritiu per nosaltres mateixos. Aquí van algunes claus:

• El món és de tots. Sí, sí, de tots. També dels que pensen i actuen diferent. Algunes veus dissidents creuen que el Govern està escampant la por, que ens retallen llibertats injustificadament, que ens hem de contagiar, etc. Podem estar-hi d’acord o no, però el seu criteri és tan vàlid com el nostre.
• No tenim cap dret ni cap capacitat de corregir a l’altre. No se’ns ha encomanat aquesta labor i no ens en podem responsabilitzar. Per tant, tot aquest raig d’energia que dedicam a criticar-ho, jutjar-ho o maleir-ho és una energia negativa que no produeix res de nou. Si després d’adonar-nos mantenim aquesta actitud és una opció personal que lliurement escollim.
• Tota regla té les seves excepcions. Hi ha gent que no respecta la distància, però n’hi ha molts que si que ho fan. I aquest canvi de conducta de la majoria pot tenir un reflex en el resultat. Vull pensar que, en el disseny de la desescalada, s’ha tingut en compte que un percentatge de la població, i en algunes ocasions, no es respectaran les normes. No cal que els seguim assenyalant, estan contemplats dins l’estadística.
• Als altres els passen altres coses. Potser has sentit que, quan has sortit al carrer i has vist gent feliç, i socialitzant, t’has indignat o has sentit rebuig. Venim de setmanes de confinament i aquesta imatge pot sorprendre’ns. Però xerrar i riure no és contagiós (o sí, però d’una altra cosa). Per tant, pensa què és el que realment t’ofèn, i si està més en el teu estat d’ànim actual que en la seva conducta.
• No som científics, ni viròlegs, ni polítics. Podem informar-nos (sobretot per mitjans independents, que no tinguin interessos polítics ni econòmics) de possibles mesures i solucions i crear-nos un criteri propi, però passar-nos el dia especulant sobre el que s’hauria de fer també pot generar-nos malestar i angoixa.

Per tot això, acceptar certa ignorància i impotència és un primer pas per sentir-nos menys responsables i menys enfadats.

Això no vol dir necessàriament resignar-nos. Podem donar exemple amb els nostres veïnats amb una actitud respectuosa, podem posar-nos la mascareta i mantenir la distància creant una tendència i una forma d’estar, podem sensibilitzar a la gent, podem generar missatges creatius i positius a favor d’algunes mesures, podem educar als alumnes o als fills, podem, podem, podem…

Ara bé, irritar-nos i mortificar-nos cada vegada que veiem a una persona desprotegida és un preu a pagar molt elevat per un fet en el que, per molt que ens enrabiem, no podem incidir.

I és que, encara que ara sentim que part de la nostra vida està a les mans dels altres, en realitat aquesta condició ha existit sempre: els meus conciutadans em posen en perill quan condueixen beguts, quan voten partits no respectuosos amb les minories, quan evadeixen impostos, quan llencen residus al mar. Fins i tot quan estan atemptant contra la seva salut i el seu sistema immunològic a base d’hàbits poc saludables. Tot això també ens passa factura, tal vegada de manera més invisible.

Per tant, és urgent fer una bona gestió individual d’allò que depèn d’una ampla majoria i que no podem controlar, no sigui que morim abans de ràbia o d’impotència, que per un nou virus mundial.